Ser andreuenc

Aquesta frase, exhibida cada 30 de novembre a l'interior del temple, és la síntesi de tot: Sant Andreu de Palomar va ser un poble independent durant 900 anys. L'annexió del 1897 va ser forçada. I l'orgull d'aquell poble ha persistit durant més d'un segle de vida com a barri de la gran metròpoli.

L'andreuenc i l'andreuenca no «viuen a Barcelona». Viuen a Sant Andreu. El barri és el primer cognom. I quan surten del barri i algú els pregunta d'on són, no diuen «de Barcelona». Diuen «de Sant Andreu».

Aquesta identitat s'expressa en coses concretes: la Festa Major que convoca tot el barri cada 30 de novembre, la pancarta a l'Església, el referèndum del 2015 on el 83% va votar per la separació. Però també en coses quotidianes i difícils de documentar: en el fet que la gent es conegui pel nom al carrer Gran, en el veí que t'avisa si el teu gat ha sortit al balcó, en l'empresa familiar que porta quatre generacions al mateix local.

La identitat andreuenca és una combinació de tres capes:

La capa pagesa: els 900 anys de poble agrícola, les masies, el Rec Comtal, la terra fèrtil. Una relació visceral amb el territori que ha deixat una empremta en la manera de viure el barri com un espai propi, no com un espai de pas.

La capa obrera: la industrialització del s. XIX, les fàbriques, l'Ateneu Obrer, els sindicats, la lluita per la jornada de vuit hores. Una tradició de resistència col·lectiva i d'organització comunitaria que ha modelat el caràcter andreuenc.

La capa d'immigrant integrat: les desenes de milers de persones que van arribar de tot Espanya als anys 50 i 60 i que van arrelar a Sant Andreu. Els seus néts avui es consideren andreuencs de ple dret. Una integració que ha enriquit el barri sense diluir-ne la identitat.

El resultat: un barri que acull, que integra, que recorda d'on ve i que sap molt bé on és. Un poble dins una gran ciutat, que no vol oblidar que va ser poble.