L'autoabastiment d'un enclavament
Comerç mínim però resistent.
En un barri tan petit i aïllat, el comerç és mínim però resistent: el forn, l'ultramarí i pocs més. Cada establiment que tanca és una pèrdua enorme per al barri, perquè no té alternatives a peu.
Per a compres grans, els veïns depenen de Sant Andreu de Palomar, el Bon Pastor o el Westfield La Maquinista. La dependència de barris veïns per a les necessitats bàsiques és un dels factors que defineixen la vida quotidiana a Baró de Viver.
Aquesta escassetat comercial té, paradoxalment, un efecte positiu sobre la vida social: el forn o l'ultramarins no són només llocs on comprar, sinó l'únic espai de trobada quotidiana per a molts veïns, especialment gent gran que no surt del barri. Mantenir aquests pocs negocis oberts és, per a l'Associació de Veïns, una qüestió que va més enllà de l'economia: és una qüestió de vida social i de cura comunitària.
La quasi absència de comerç a Baró de Viver té un efecte col·lateral interessant: ha convertit el barri en un dels llocs de Barcelona on encara funciona, de manera informal però real, l'economia de l'intercanvi i el favor entre veïns. És habitual que algú que torna del mercat de Sant Andreu o del Bon Pastor compri «de més» per a un veí gran que no pot desplaçar-s'hi, o que es compatibilitzin viatges al supermercat entre diverses famílies per estalviar desplaçaments. Aquesta xarxa d'ajuda mútua quotidiana, que en barris més grans i anònims seria impensable a aquesta escala, és en certa manera una conseqüència directa —i positiva— de la mateixa manca de comerç que, vista només en termes econòmics, sembla una mancança.