Un enclavament entre autopistes
Quasi invisible des de la resta de Barcelona, però amb una cohesió comunitària envejable.
Envoltat per la C-33, el Pont del Molinet, el riu Besòs i la frontera municipal amb Santa Coloma de Gramenet, Baró de Viver és quasi invisible des de la resta de Barcelona. Molts barcelonins no saben ni que existeix. Les infraestructures viàries l'encaixonen i el fan difícil d'accedir.
Paradoxalment, l'aïllament ha forjat una cohesió comunitària que ja voldrien molts barris grans. Aquí els veïns es coneixen, es cuiden i s'organitzen com poques comunitats urbanes ho fan. Un barri que converteix la seva debilitat en la seva fortalesa.
L'aïllament urbanístic també planteja interrogants de futur: a mesura que La Sagrera i el Bon Pastor es transformen al seu voltant, Baró de Viver podria quedar com una mena d'illa enmig de barris renovats, amb el risc que això comporta —tant d'oblit com, al contrari, de pressió per «normalitzar-lo» segons els paràmetres dels barris veïns. Per ara, els veïns prefereixen centrar-se en el que tenen: un barri petit, conegut, propi, en una ciutat on cada vegada és més difícil trobar-ne.
Mirant cap al futur, el cas de Baró de Viver planteja una qüestió que els urbanistes anomenen «el dilema dels enclavaments preservats»: què passa quan tot el que envolta un barri petit i estable es transforma radicalment? Hi ha el risc de la «gentrificació per contrast» —que el barri esdevingui atractiu precisament per ser «l'últim racó autèntic» enmig de zones renovades, atraient nous residents que en alterin l'equilibri actual—, però també el risc contrari, que quedi com una «illa oblidada» mentre la inversió es concentra als barris veïns en transformació. Els propis veïns, conscients d'aquest dilema, han optat fins ara per una estratègia de baix perfil: ni reclamar grans projectes que canviïn el barri, ni resignar-se a l'oblit, sinó defensar petites millores incrementals que mantinguin la qualitat de vida sense trencar l'equilibri que fa de Baró de Viver el que és.