La quadrícula racional dels anys 50

Avingudes amples, blocs de sis i set plantes, una quadrícula funcional i eficient. El Congrés no pateix els problemes urbanístics dels seus veïns: ni les obres interminables de La Sagrera, ni l'aïllament de Baró de Viver, ni la polèmica dels enderrocs del Bon Pastor.

El repte del Congrés és més subtil: mantenir la identitat de barri davant la pressió del mercat de l'habitatge. La proximitat a l'Eixample i la bona connectivitat fan que els preus pugin, i el barri es va transformant lentament. La pregunta: podrà conservar el seu caràcter treballador?

A diferència de barris on la transformació es manifesta de manera dramàtica —grans grues, enderrocs massius, projectes anunciats amb fanfàrria— al Congrés el canvi és lent i quasi imperceptible: una botiga de tota la vida que tanca i obre com a cafeteria de especialitat, un pis que es renova i es lloga a un preu que els veïns de sempre ja no es podrien permetre, una família que marxa i és substituïda per gent més jove i amb més poder adquisitiu. És el tipus de transformació que, vista any a any, sembla inexistent, però que, vista a deu anys vista, pot canviar completament la composició social d'un barri sense que mai hi hagi hagut un únic moment de ruptura.

Una manera de visualitzar el repte urbanístic del Congrés és comparar-lo amb un termòmetre de mercury: la pressió de preus de l'Eixample no arriba d'un dia per l'altre, sinó que «puja» gradualment, carrer a carrer, des de la frontera sud cap al nord del barri. Els carrers més propers a l'Eixample ja experimenten dinàmiques de renovació i canvi de veïnat similars a les d'un barri cèntric, mentre que els carrers més propers a Sant Andreu encara mantenen, de moment, el caràcter més tradicional. Aquesta «onada» de transformació que avança lentament d'un extrem a l'altre del barri és invisible en les estadístiques generals (que tracten el Congrés com una unitat), però és perfectament perceptible per a qui hi viu i compara el seu carrer amb el d'un veí que viu deu carrers més enllà.