Sense metro: la gran reivindicació

Baró de Viver no té parada de metro pròpia. És la principal demanda veïnal des de fa dècades. El barri depèn del bus i de caminar fins a les parades de metro dels barris veïns (Sant Andreu, L1). La C-33 l'envolta però no el connecta: l'autopista passa al costat del barri com si no existís.

La futura extensió de la L9/L10, si es completa, podria millorar la situació. Mentrestant, l'aïllament de transport és un dels factors que més condicionen la vida quotidiana dels veïns de Baró de Viver.

L'autopista C-33, que envolta el barri sense connectar-lo, és sovint citada pels veïns com el símbol perfecte de la seva situació: una infraestructura de primer ordre, visible i audible des de qualsevol carrer del barri, que no aporta cap benefici directe als qui hi viuen al costat. Aquesta contradicció —viure tocant una de les principals vies d'entrada a Barcelona i, alhora, dependre del bus per moure's— resumeix bé la paradoxa de Baró de Viver.

Una conseqüència poc evident de la manca de metro a Baró de Viver és el seu efecte sobre les oportunitats laborals i educatives dels seus joves: estudis sobre mobilitat a Barcelona han assenyalat que els barris amb pitjor connexió de transport públic tendeixen a tenir taxes més baixes d'accés a estudis universitaris o a feines situades fora del propi districte, simplement perquè el cost en temps i diners de desplaçar-s'hi diàriament és més alt. Per a Baró de Viver, això significa que la «petita» qüestió de no tenir metro propi té efectes que van molt més enllà de la comoditat: pot influir, de manera silenciosa però real, en les trajectòries vitals de les noves generacions del barri.