La Casa de l'Aigua de la Trinitat
Un equipament patrimonial de primer nivell, seu del MUHBA.
L'estació de bombeig de la Trinitat Vella (1915–1919), avui seu del MUHBA Casa de l'Aigua, és un equipament patrimonial de primer nivell. Explica com Barcelona va resoldre el proveïment d'aigua potable a principis del s. XX: un repte d'enginyeria que va transformar la salut pública de la ciutat.
Forma part de l'eix patrimonial del Besòs del MUHBA, juntament amb Fabra i Coats (Sant Andreu), MUHBA Bon Pastor i Oliva Artés (Sant Martí). Un eix que ofereix una nova perspectiva de la història de Barcelona des de la seva perifèria.
Abans de l'arribada de l'aigua de Dos Rius i, més tard, del Ter i el Llobregat, bona part de Barcelona depenia de pous i mines d'aigua subterrània de qualitat irregular, una situació que es relacionava directament amb epidèmies de còlera i altres malalties hídriques al s. XIX. L'estació de bombeig de la Trinitat formava part d'un sistema que va permetre distribuir aigua tractada amb pressió suficient per arribar als pisos més alts dels nous edificis que creixien a la ciutat. Que aquesta peça d'infraestructura sanitària fonamental hagi acabat sent, un segle després, un museu obert al públic en un barri obrer perifèric, diu molt sobre com el patrimoni industrial «invisible» —canonades, dipòsits, estacions de bombeig— sovint amaga històries tan importants com les dels grans monuments.
Un aspecte poc conegut de la Casa de l'Aigua és que el seu disseny original incloïa elements decoratius —rajoles, ferro forjat, fins i tot petits jardins per al personal de l'estació— que reflectien una concepció de principis del s. XX segons la qual les infraestructures públiques havien de ser, també, edificis dignes i agradables, no només estructures purament funcionals. Aquesta filosofia, que avui es coneix com a «bellesa de la infraestructura», va caure en desús durant dècades, quan es van construir instal·lacions tècniques purament utilitàries i sense cap consideració estètica. La recuperació de la Casa de l'Aigua com a museu ha permès recuperar també aquesta visió original, i avui els visitants poden apreciar com una simple estació de bombeig podia, fa un segle, aspirar a ser també una petita obra arquitectònica.