Encaixonat entre autopistes
El soroll, la contaminació i l'aïllament: els grans reptes.
La C-33, la C-17 i la Ronda de Dalt encaixonen el barri i el fan quasi invisible des de la resta de Barcelona. El soroll, la contaminació i l'aïllament viari són els grans reptes urbanístics que defineixen la Trinitat Vella. Molts barcelonins no saben ni que existeix.
La inversió en espai públic ha millorat la qualitat de vida, però les autopistes continuen allà. El repte de la Trinitat Vella és estructural: no es pot resoldre amb un parc més bonic o un centre cívic renovat. Cal repensar la relació entre la infraestructura viària i el barri que l'envolta.
Diversos estudis sobre qualitat de l'aire a Barcelona situen sistemàticament la zona de la Trinitat entre les més afectades per la contaminació procedent del trànsit rodat, a causa de la concentració d'autopistes i de la seva funció com a porta d'entrada de vehicles cap a la ciutat. Per als veïns, això es tradueix en una percepció molt concreta: les finestres que donen cap a les autopistes acumulen pols negra més ràpidament, i obrir-les en hores de trànsit intens no és sempre una opció agradable. Aquesta dimensió ambiental del problema —més enllà del soroll o de l'aïllament— és la que les associacions de veïns porten més temps reclamant que es tracti amb la mateixa prioritat que altres zones de la ciutat amb problemes similars de qualitat de l'aire.
Una manera útil de pensar el futur de la Trinitat Vella és preguntar-se què passaria si, algun dia, alguna de les grans infraestructures que l'envolten es transformés radicalment: per exemple, si una part de la C-33 es soterrés o es reconvertís, com ha passat amb altres autopistes urbanes en ciutats europees que han «desfet» autovies per recuperar espai urbà. En aquest escenari hipotètic, la Trinitat Vella passaria, de cop, de ser un barri «d'esquena a les infraestructures» a ser un barri amb un potencial d'espai públic immens, ja que bona part del seu sòl actualment «perdut» sota vials es podria recuperar. Aquest tipus d'escenaris, que avui semblen llunyans, són precisament els que les associacions de veïns porten dècades plantejant com a horitzó a llarg termini: no demanar petites millores puntuals, sinó imaginar una transformació estructural equivalent, en magnitud, a la que viu La Sagrera amb el soterrament de les vies.